Josep Comas i Rio (1922-2004).



Presència

Com si les teves mans sobre els meus ulls, encara
poguessin, com antany, aturar-se amb amor,
em plau, quan penso en tu, de tancar els ulls. Sonor,
el teu record es mou en la penombra clara...

Torno a sentir els teus passos allà lluny, en la llum.
En mesuro, amb el to i el ritme, la distància.
Ara t’atures, prop. Aspiro, rosa rància,
una ràfega ardent del teu antic perfum!

Els records, els sentits, tota la meva vida,
callen, davant l’angoixa vigilant de l’oïda
que et persegueix en el silenci on et reculls.

Si ara estengués els braços en la fosca, podria
agombolar-te encara, somni de cada dia.
Però ja no hi seràs quan tornaré a obrir els ulls.

Màrius Torres





Presències, interpretacions i altres poemes


Assaig de felicitació en l’aniversari dels teus primers vuitanta anys

Et planyo, pobre poeta lleidatà.
Sospito que no coneixes l’amistat.
Si tu coneguessis qui conec jo
no hauries dit mai aquests versos.
Jo sóc ric, poeta de les terres de Lleida!
Immensament ric!
I no m’han calgut dos amics,
amb un sobra.
Tinc la immensa sort de conèixer en Josep.


Dona vella asseguda en el pedrís

Solemne, majestuosa, ¿què miraves?
¿On es dirigia la teva mirada?
¿Què veies més enllà de la gent, dels arbres?
¿Records, amors, o la paret grisa i dura?

La teva mirada, immòbil,
més enllà de tot,
m’obsessionava...

¿Quins records no vivies?
¿Quins amors, quins tresors no somniaves?

O potser amb el record i la mirada,
veus només l’avui, limitat, insegur.
No tens demà. És una porta tancada.
Has perdut les claus per obrir el futur.

¿O se t’oferia la mort
—insinuant l’alliberació,
revelant el teu fracàs—
damunt la paret dura i grisa?

¿O,
era jo,
que mirava més enllà de la gent,
de les parets,
dels arbres?


Examen de consciència

M’alliçonaves:
“Hem de ser pedres cantelludes
on tothom s’hi pugui agafar,
encara que punxis.
No com els núvols,
que hi enfonses les mans
i les treus buides”.

Apreto un petit roc dins la mà
fins sentir dolor,
i penso
si sempre he estat fidel
a deixar-me atrapar
per tots aquells que han arribat al meu santuari
a buscar una paraula, un gest, una mirada.

Al cel, desfilen,
ufanosos, bells, ribetejats de sol,
tot un ordre de núvols,
que es van desfent
... i no en queda res!

Després de trenta anys,
les teves paraules,
aspres i dures com pedres cantelludes,
¡com perduren!


La mort no truca mai

“Massa aviat, massa aviat”,
repetia incessantment
la teva muller.

Havies assumit el teu paper de vell,
però et sabies jove
i et senties amb força
per buscar la llibertat
i la fraternitat
pel món nou que anhelaves.

La mort,
“ha vingut massa aviat”,
repetia incessantment
la teva muller.

I, jo, pensava,
obstinadament,
¿per què ha de venir?


Rambla de Catalunya - Diputació a les 7,15

“Encara que sordeges,
això ho entendràs bé.
Aquest vespre
a les 7,15
a Rambla de Catalunya - Diputació.”

¿Eres el meu metge?
No ho vaig saber mai.
Però, jo, i molts
—¿malalts, companys?—
veníem al teu cenacle.
I ens donaves un remei,
i una consigna,
i una cita,
i un somriure.

Anaves adelerat
per aconseguir la llibertat.

I, avui,
la llibertat gelosa,
se t’ha emportat.
Però t’ha donat
la més alta llibertat
de ser present en tots nosaltres.


“Toma chocolate”

Sento unes campanes grises i fosques,
en la tarda assolellada,
i sé que em diran la teva mort.

A l’anar-te’n,
¿no vas recordar,
que, per viaranys entranyables,
havíem de fer, solitaris,
un llarg camí?
¿On ha quedat la nostra trobada?

Sempre enjogassat,
penso que deus estar jugant
amb querubins i arcàngels.
¿També t’hi enfades?

Discretament,
amb unes paraules,
sense fer soroll,
senzillament,
te’n vas anar.

Et recordo, amic.


El teu somriure

Després del llarg i inhòspit hivern,
quan ja atrapaves la primavera,
vell i estrenu guerrer de tants somnis
has caigut.

¿Se’ns permet preguntar per què?

¿En quins planetes llunyans i anònims
has anat a plantar el teu somni?
¿Quins profetes, quins fats o quins déus
ho han volgut?

¿Se’ns permet preguntar per què?

¿Que potser el necessiteu allà
en els vostres reialmes? ¿Sabeu
el que uns llavis amorosits
han perdut?

¿Se’ns permet preguntar per què?

Mentre tu escampes il·lusions
en mons ignots, potser plens de llum,
nosaltres, aquí, vigilarem
perquè mai ningú no ens pugui prendre
el teu somriure.


La partida d’escacs no jugada

Cada vegada que penso
en aquella tarda
—clara, neta, plena de sol i de gessamins—
recordo que m’esperaves per jugar una partida.

Jo, estranger, començava la conversa.
¡Oh, les nostres converses!
Cel i infern, tot ens era bo.
Parlàvem del més enllà,
i de l’ençà quotidià,
de dubtes i de certeses,
dels homes i de foteses.

Però aquella tarda
—clara, plena de sol i de gessamins—
tu volies jugar una partida...
¡Quin record més amargant
em queda d’aquella tarda!

I, ara, ha vingut el dia
en què no tindrem més paraules,
ni podrem començar la partida.
Te’n vas...
¿Són més grans els teus ulls?
¿És clar, net i amb olor de gessamins
el món que has trobat?

Sempre vas ser un amic fidel.
I confio que m’esperes
per començar la partida.

Mira, jugo amb blanques, i faig P4AR.


Porta tancada, finestra oberta

La teva vida era un laberint
i no trobaves la sortida.

L’ahir no et servia,
el demà no existia,
l’avui no el tenies.

Quan et veia,
em parlaves de les teves il·lusions,
dels teus projectes!

I mai no vaig veure
un somriure als teus ulls.

I, ara, brutalment, ens has deixat...

Però,
quan obries la finestra,
—sense dir-nos adéu—,
¿no sabies
que el laberint
sempre
té una sortida?
Adéu, Pepi,
que la pau sigui amb tu,
que la llum t’il·lumini,
que puguis somriure.

Amén


Fra Domènec Maria

Queia la terra damunt el teu cos
en aquest matí trist i fred,
com la mort.

Jo repassava la nostra història,
i recordo aquell dia que vas dir:
“Em tanco per a només resar”.
I ens fascinares.

Però, la Cartoixa proclamà:
“Ser frare,
o celebrar l’Eucaristia,
o perdonar els pecats,
és anècdota.
L’únic que compta és
saber-se fill de Déu,
germà de Jesucrist,
estimar els homes”.

Mentre la terra t’anava colgant
en aquest matí negre com la mort,
jo repassava la nostra història,
i, pensava, que per a mi,
tu, sempre seràs l’amic, el company,
¡en Josep Maria!


Marta i Manuel

Presències nostres...

Però, vosaltres, sou aquí,
presència autèntica,
presència original,
presència generosa.

I, perquè sou aquí,
tot el món somriu.

Amb les vostres mans netes,
prendreu el relleu
de totes les presències infinites,
i aconseguireu que el món
sigui més obert,
més inèdit,
més diàfan.

¡Gràcies per haver vingut!


Kelus Pipa

En el desigual combat amb les roques i el mar,
t’emportares, tu, el botí.
Amb la teva victòria
guanyaves la vida,
encara que tu aconseguissis
una altra victòria.

Amb un múltiple salt mortal
has entrat al blanc palau que tu i jo sabem,
on cent mil violins
han saludat la teva arribada.
I, des d’allí,
assegut en el tron reial,
contemples, benèvol i sorprès,
les nostres cabrioles.


No vull sofrir!

No vull sofrir!
Quan vingui aquella hora,
fosca i incerta,
no vull sofrir,
em deies somrient.

No vull sofrir!
Però un exèrcit de dards,
clavats en el teu cor,
no et deixen oblidar els més petits,
els pobres i els abandonats.
Com et feria
la injustícia, la mentida,
l’opressió...

No vull sofrir!
Però en aquella hora,
incerta i fosca,
van destruir el teu pobre cos.

No vull sofrir!
Però en aquella hora,
jo sé que tu,
—i d’amagat de tothom—,
pensaves en el teu alliberament
... i somreies.

Exultant, un estel
t’ha agafat de la mà
i t’acompanya a Betlem.


Carta al meu amic, el vellet

Ens trobàvem sempre, ¿ho recordes?, al bar.
Tu, amb la cigarreta i la cervesa.
Jo, amb la cervesa, només.

Jersei blanc, corbata,
clenxa ben marcada en els cabells blancs.
Eres menut, sempre pulcre, pàl·lid.
Per això, en el meu cor, eres el meu amic, el vellet.

No sabia res de tu,
ni el nom, ni la casa,
ni l’anècdota, ni les il·lusions.
Conversa migrada la nostra.
El temps, aquesta tos...
Però ens teníem simpatia, em penso.

I, de sobte, no has vingut més.
¿Has emprès ja, potser, el llarg viatge?
Vull creure que has començat una nova aventura,
una nova ciutat, un nou bar, un nou projecte.
I que un dia, coincidirem.

No sé si allà on ets hi ha bars.
Però, avui, em beuré un boc de cervesa a la teva salut,
company, amic, vellet... com jo.


“¡Sí quiero!”

El temps ha passat.
No recordo què prometies
—m’ho imagino, però tant se val—
i sí la fermesa de la teva veu
quan responies “¡Sí quiero!”.
Potser una vida entre els límits del convent?
—i la teva veu, plena, “¡Sí quiero!”.
Potser una vida de renúncies i simplicitat?
—i la teva veu, poderosa, “¡Sí quiero!”.
Potser una vida on cada dia serà igual a l’ahir?
—i la teva veu, intensa, “¡Sí quiero!”.
Potser una vida d’obediència i somriures?
—i la teva veu, immensa, “¡Sí quiero!”.
Potser una vida...

Et contemplo Paloma, germana,
i penso que nosaltres no som pas
més lliures,
més alegres,
més rics,
que vosaltres.

I que anem caminant a batzegades,
amb moltes pors i moltes covardies,
però jo sé —i aquí avui ho proclamo—
que nosaltres avancem
perquè vosaltres
silencioses i humils,
i molt a prop nostre,
pregueu, pregueu, pregueu...


Sense títol

Tossuda, tendra i petita, i ets un somriure
Has fet de la teva vida un món on vols viure
Amb tots i tothom i serà, potser, un paradís
Inventant tot de dogmes, que estan per escriure
Somniant, nosaltres, el teu triomf, bonica Thaís


De vegades, el silenci...

Em tens oblidat, vas dir-me.
I, mirant-te tristament, vaig dir-me:
Tu també creus,
que, perquè callo,
perquè m’amago,
perquè busco la soledat,
oblido, ignoro, defujo els companys.

¿No dius tu mateix:
“Entre el silenci i la soledat
avui alimento la meva vida”?

De vegades, el silenci...

¡Si sabessis com m’han ajudat
els teus poemes,
a tornar a creure en la justícia i en l’amistat,
i en la igualtat, la fraternitat i la llibertat,
o retrobar-me en una Església evangelitzadora
o en una pàtria solidària!
¡Quantes vegades no m’han retornat l’esperança!

¡No em diguis mai més que t’he oblidat!

Tu mateix dius:
“Entre el silenci i la soledat
solament té sentit el record
de totes les persones que estimo
i que m’estimen”.

De vegades, el silenci
amaga un tresor de paraules,
pures i tendres i amigues,
que, encara que no dites,
saps que l’altre està acollint.

Deixa’m callar,
deixa’m plorar,
deixa’m fugir,
deixa’m resar.

¡Però no em diguis mai més que t’he oblidat!

Veus, ara ploraria.


Una onada

Amb el teu somriure, tímid i acollidor,
amb els teus silencis, i baladres,
has vingut i te n’has anat
com en una mar calma

una onada.


No són tan febles les coses que estimo

La feblesa és en mi.
S’ha ensenyorit del meu viure,
i m’ha esbullat la rectitud dels meus anys.

(Oh! No serà pas tot mandra?)

I veig enllà
els núvols, les paraules i les carícies,
els records i els paisatges,
el pa amb mel
i el got amb el vell vi ranci.

Perquè el sol ha vingut aquest matí
i amb la seva llum
hem retrobat el sentit
del migdia, de la tarda i de la nit.

I penso que tot el que posseeixo
és un gran tresor
i no puc cridar mai més
que són febles les coses que estimo.

Però m’acovardeix
anar amb el pas cansat
i fatigar-me
de tanta lluita,
i descobrir el gran silenci.

I és que sóc immensament covard
i m’és més fàcil dir
que són febles les coses que estimo.

I conec qui amb un cos neulit,
i maltractat,
continua a la brigada de xoc,
i, algun dia, aconseguirà la victòria.

(Per què aquesta mandra m’acompanya?)

Sóc jo que faig febles les coses que estimo.

Però, ara,
demà i sempre,
vull cridar
que no són tan febles les coses que estimo,
perquè avui et sento molt a prop,

Esperança!


L’adéu

Fa un moment ens rebíeu
amb un somriure fresc i suau,
i, avui, nostàlgics, amb un altre somriure,
nosaltres us diem adéu, Pere i Jesús

i el petit Pau.


Somriure

Saps, Pau?
Voldria que em deixessis,
per un moment,
el teu somriure.

I quan el tingui,
tot jo em transformaré
en un somriure.

I volaria amunt,
fins als estels,
i aniria enllà,
més lluny de l’horitzó,
i hi arribaré amb el somriure
que m’has deixat
per un moment.

I a tot arreu
m’acolliran,
i hi faré estada,
perquè puguin contemplar
la meravella del teu somriure.

I, en algun indret,
no sé on,
però hi és!,
algú també somriu.

... i la meva solitud
s’omplena amb el teu somriure.


Ulls, ojos, begiak, ollos...

Voldria cada dematí,
en sortir al passadís,
trobar-me amb els teus ulls,
perquè, com un far,
m’acompanyin
en el meu camí de cada dia.

I vaig pel món,
i crido a la gent,
a les margarides i als roures,
als elefants i a les papallones,
a la riera i als oceans,
a tot l’univers
de la rosa dels vents:
acolliu la meravella
dels ulls de la Marta,
dels teus ulls tan plens de promeses.

I, en algun indret,
no sé on,
però hi és!,
algú també es meravella
dels teus ulls.

... i en la meva solitud
s’il·lumina amb la llum dels teus ulls.


Interpretació molt lliure del que em va dir l’Stephan

Com
més temps
estiguis
amb el teu amor,
més bé
el coneixeràs.

Com
més llarg
és el camí,
més bé
coneixes
la força
del teu cavall.


Sant Jordi 1988

No eres oberta, rosa del jardí,
aquest matí.
Jo que frissava
per oferir-te
a la meva rosa del meu jardí secret,
la meva rosa
que no espera
la primavera
per esclatar.

La meva rosa del meu jardí secret,
que no espera la primavera
per obrir-se i acollir-me,
que l’acaricio i la beso i la despullo,
i no em fereix.


I

T’he estat buscant.
Per casa, pels carrers,
per Sant Pere, amb les teves flors.
Mirava els fills, i no et veia a tu.
Parlava amb els amics, i no et veia a tu.
Contemplava flors,
i les roses no em parlaven de tu.
De vegades, em semblava veure’t...
Els meus ulls, resseguien els racons,
les meves mans, freturoses de tu,
ja t’acariciaven,
els meus llavis,
desesperadament,
et mossegaven...

Però, no, tu no eres enlloc.
Mirava el cel,
i ni en les estrelles,
ni en els núvols (ja no són tan bells!)
hi havia rastre de tu...
Em refugiava
(així m’ho havien dit)
en l’oració,
i encara augmentava el meu desfici
per les preguntes sense resposta.

Fa un moment, a casa,
(que buida és sense tu!)
t’he vist en el llindar d’una porta.
Estava al llit,
m’he aixecat d’una revolada
... i no hi eres.
I he sortit corrent de casa
—m’he promès no tornar-hi—
sense saber on anava, a la deriva
... sense tu.

I he pensat
—oh Déu meu!—
que no et veuria mai més.
Que t’he perdut per sempre.

Et té Déu?
On?
¿Per què jo no puc participar
de la seva glòria en tenir-te?

Déu: per què no respons?

Perquè jo no et trobo enlloc,
no ets enlloc...
No ets enlloc...?





L’espera
a la bona memòria de la Consol


Us veig encara

Us veig encara.
Asseguts en un banc,
caminant, solitaris o en grup,
parlant i amb llargs silencis.

Quan aquesta nit us veia,
les vostres paraules,
les vostres mirades,
els vostres silencis,
les vostres llàgrimes,
com un massatge reconfortant,
em dèieu que no estava sol,
i m’envigoríeu per a seguir endavant,
per fer més lentes i més denses les hores —quantes?—,
per arribar al final del trajecte,
a l’estació que tots coneixíem i no dèiem.

No us ho diré mai,
què representava —què representa encara—,
per a mi,
la vostra presència
en aquella pobra,
bruta, trista, dissortada nit.

Només us puc dir, plorant, gràcies.


divendres 8, a la tarda
(viàtic)

T’han signat amb la creu
i tens forces renovades
per emprendre el viatge.

Milions d’àngels s’apressen
a preparar els camins
per on arribaràs
¡transfigurada!

Tot jo, estic encès d’ira,
però em mossego els llavis,
... i crec.

dissabte 9, migdia
(la notícia)

Era un matí de maig, de tendre sol
i de llum suau, quan la ciència
decretà: té les hores comptades.
Només tu, maleïda ciència, en aquest
matí de sol i de llum, parles de mort.

¿Sabies el què et deies?


dissabte 9, tarda i nit, i diumenge 10, fins a les vuit del matí
(repàs de la història)

Et tinc agafada de la mà,
i en un minut —com un llampec—
he vist tota la nostra vida,
i veig que l’ahir —la història—
no em serveix de res,
perquè demà, em diuen que tu no hi seràs.

Perquè demà no hi seràs,
i hauré de viure del record
—de la història—
perquè demà no hi seràs
i mai més no florirà una nova rosa.

Per què han servit
quaranta anys
si demà tu no hi seràs.


(el meu crit)

M’han dit que eres absent.

Però t’he cridat
el meu amor
i tota tu t’has trasbalsat.

Com quan t’ho deia a cau d’orella
i la meva mà et resseguia.

Deixa’m creure que les meves paraules
—t’estimo Consol!—
les vas recollir
i et van acompanyar en aquella nit
... i t’acompanyen encara.


(la teva mà)

Quan me’n vagi,
agafa’m de la mà per acompanyar-me,
em vas dir un dia.

La teva mà dins la meva mà!

És una carícia?
O és un adéu?
¿O l’afany desesperat
de qui s’aferra, impacient i impotent,
a la sirga esfilagarsada
per no perdre la barca que fuig enllà?

Aquella mà teva,
que recordava, ferma i sàvia,
en la feina i en l’amor.
I ara freda, inerta,
amb un fil de vida,
plena de tubs, feble...

¡Però és la teva mà
que jo tinc dins la meva mà!

La tinc encara la teva mà,
en la meva mà.


(demà)

Sé que te’n vas
—la pobra ciència ho ha dit—
però crec que demà,
o potser demà passat,
ens tornarem a veure
i farem la nostra feina de cada dia,
i ens estimarem més profundament,
i començarem una nova aventura,
i trobarem una nova rosa,
que ens durà noves il·lusions.
Això serà demà.

¿Però quan serà demà?


(j.)

Buscava un lloc entre els arbres,
apartat, per plorar en silenci.

Que l’he trobat, sota la palmera,
hi eres tu
que ploraves també en silenci.

¡Si sabessis amb quin amor,
i quin dolor,
t’he acariciat!


(l’aparell)

Un sol batec teu,
breu,
i l’aparell,
pulcrament,
exactament,
amb precisió,
sàviament,
ens diu la resistència del teu cor.
Un sol batec teu,
breu,
i, tu, maleït aparell del diable,
em deies com s’anava acabant.
¿Si tant precís, exacte i pulcre i savi ets
perquè no enforteixes el seu cor?

Però, també, mentre vas traçant línies
i senyalant números,
vol dir que la tinc aquí,
la seva mà dins la meva,
... ¡esperant el miracle!


(sopar)

M’agafen per l’espatlla
i una veu amable
diu cal que mengis,
que portes moltes hores aquí,
que...

Ai de les bones intencions!
Com t’hauria bufetejat, amic!
Com és possible que penseu en menjar
si ella ja no seurà més a taula.

Però, m’he deixat portar a sopar.


(el bon company, el tabac)

De tant en tant,
no pas massa sovint
(com tu volies),
surto a fumar.

Passejo un moment,
el temps just d’una cigarreta,
alço el cap,
miro els núvols, escassos,
les estrelles, moltes,
i contemplo el fum de la meva cigarreta,
que s’enfila cap al cel,
es desfà i desapareix.

Com tu,
que te’n vas cap al cel
i em desapareixes...

I fumo una i altra vegada,
perquè, veus,
el tabac i el fum,
en la solitud d’aquesta nit,
fa que et vegi i et recordi,
i et plori,
perquè, com el fum, te’n vas cap al cel,
però, com el fum, desapareixes.

Un bon company, el tabac.


(les hores)

Espera curta, espera llarga.

Lenta, cruelment inflexible
la roda del temps
anava cantant les hores.
¿Tenien també seixanta minuts?

Que llargues semblaven,
¡però que curtes van ésser!

Oh Cronos, que devores els teus fills,
perquè no et menges també
les hores, els minuts i els segons d’avui,
¡i me la deixes per sempre!


(les converses)

Sento les converses,
em poso a les converses,
i tot jo m’irrito.
Com és que poden —que puc— parlar
d’altres coses que no siguis tu.
Que no sé —que no saben— que te’n vas.
No puc recriminar-ho, però.
Són moltes les hores.
Només jo no puc oblidar-te.
Però tots —jo i els altres— t’acompanyem,
amb paraules, presència i silencis.



(què fem aquí?)

¿Com és possible
que tots en aquesta nit tan bella
només esperem la mort?

Absurda assemblea,
la nostra,
de ploramors, impotents i juntats,
que, estimant-te,
només esperem que vingui la mort.

Però tu ens has reunit aquesta nit,
i esperem contra tota esperança
¡que encara sigui possible el miracle!

¡I t’acompanyem, i t’acompanyem!


(jurament)

Et besaré cada dematí
quan el sol em desperti,
i conjuraré
totes les aus de la terra
—l’àliga, el pinsà i la cadernera—
perquè portin el meu bes als teus llavis.

Et besaré cada nit
quan la lluna m’adormi
i conjuraré
tots els astres del cel
—les galàxies, els planetes i l’estel fugaç—
perquè deixin el meu bes als teus llavis.

Et besaré cada dia.


(la matinada)

Estem cansats, Consol.
Només tu resisteixes i lluites,
i plantes cara, ardida, a les parques.

Els ulls se’m tanquen,
i no puc evitar alguna capcinada.
I hauria d’ésser el més fort.

Però estem aquí.
Estem amb tu, al teu costat.
A punt tots —jo, els fills i els amics—
per aixecar-nos com un sol home
i vèncer les teves enemigues
si es deixessin veure, les traïdores.

Ens acaben de dir
que el combat s’acaba
i tots han vingut a dir-te adéu
—i veure’t— per última vegada.

diumenge 10, dos quarts de nou del matí
(de sobte...)

De sobte, un xiulet.
El maleït aparell que dibuixava
fines línies mòbils i números,
traça ara una línia gruixuda i immòbil
i dels petits números que ens deien com combaties
n’ha sortit un zero immens...

T’has acabat, Consol.
Així de ràpid i senzill.

Que el repòs etern sigui amb tu, Consol,
i la llum perpètua t’il·lumini.
Descansa en pau, Consol.

Una mà sol·lícita em porta una til·la per temperar-me.


dilluns 11, a la tarda
(capvespre)

Estàs en aquest forat negre i profund,
que em sembla que no té fi,
i amb aquest gest tan senzill dels paletes
de tancar-te allà dins,
tapant-ne les sortides,
em diu que definitivament no et veuré més.

Per què, Consol, per què?

Jo, me’n vaig cap a la ciutat,
i tu, et quedes solitària
a la casa dels morts
que tots recordem.

Per què, Consol, per què?


1994, dos anys després
Encara avui

aquell matí de maig del 1992
vaig sentir unes mans damunt l’espatlla,
vaig sentir uns llavis damunt la cara,
vaig sentir uns braços que m’estrenyien.

aquelles mans...
i aquells llavis...
i aquells braços...

encara avui sento la solidaritat
de les vostres mans,
dels vostres llavis,
dels vostres braços.





Un record, un retorn

Quan en Josep, el març del 2002, havia de complir 80 anys, vam organitzar-li un dinar sorpresa amb tota la família i els millors amics, alguns molt antics. De regal material, vam preparar, poc originals!, una carpeta on tothom que va voler hi va col·locar la seva aportació: els nens, dibuixos; els vells amics, anècdotes; la família, agraïments i fotografies. Jo li vaig escriure tres poemes. Mig com a homenatge a la seva poesia, mig com a retorn d’un poema que em va dedicar a la mort de la mare. Els dies següents al dinar, no em va fer cap comentari: qui ens coneix sap que he heredat d’ell la discreció, entesa en el mal sentit de la paraula.

Uns mesos després, dins d’un taxi camí del metge, em va preguntar, com qui no vol la cosa: escolta, aquells tres poemes... en tens més d’escrits, oi? No em va dir res més, però poques vegades el meu pare m’ha fet sentir tan orgullós. I jo no li vaig contestar.

Des que va morir, el maig de 2004, he intentat escriure-li unes ratlles.

Novembre de 2006




Primer i últim intent després de la mort del pare

Cada diumenge després d’esmorzar
deixàvem la mare i caminàvem
fins la plaça més propera, avui llunyana.
Em deies d’on venien, inventaves on anaven:
els vèiem passar recolzats a la barana.
Amb la pilota sota el braç, mirava i escoltava.
El meu futbol eren els teus trens.
Anys després,
d’Holanda vindrà el meu hongarès.

En una nit de mort em vas parlar de mort,
d’avions assassins, de cossos mutilats.
I de la por i de la fam, i de boques callades.
D’esglésies cremades, de revolucions
frustrades.
I de la ràbia i de l’odi, i de tot el temps perdut.
I em vas parlar del bé, i em vas parlar del mal.
Era la teva història la teva guerra.
Anys després,
la teva guerra és la meva guerra.

I arribà el dia que el teu matí era la meva nit.
L’escuma, una tassa de cafè i massa cigarrets.
Mentre tancava els ulls, encara pensava una estona.
Molt diferent un pare d’un fill, quina millora.
Ara els tanco i veig el teu cavallet de cartró
i els meus ninots articulats i els seus ordinadors.
Els teus setanta són els meus dosmil.
Anys després,
la meva llibertat prové del teu matí.

Ja ho veus, doncs, encara recordo.
Mirant els trens, parlant de mort,
obrint la porta de la llibertat,
dels dies blaus i del sol de la infància.
Mai no és massa tard, mai no és massa tard.
Que la nostra guerra sigui la seva pau.
I el seu holandès vindrà del Brasil.
Anys després,
que la meva nit no sigui el seu camí.

Mentre tanquen miro el vent,
no puc mantenir-te en la mirada.
Sense voler dibuixo un somriure
com si jo no hi fos present:
damunt la teva nova teulada
han reprès el vol dues gavines.

(j.)

Confio, perquè hi confiaves tu, que el puguis llegir.
En companyia.




Enrere